Marina🖤🔥 @MHoste

Troben a Pompeia un relleu funerari d'un matrimoni a mida natural 3cat.cat/324/troben-a-p… 3cat.cat/324/troben-a-p…

El dia 9 de novembre d'avui fa deu anys va ser una resposta contundent a dècades de menysteniment a la voluntat democràtica del poble català. Com és tradició --ho sap tothom i és profecia-- Espanya no va escoltar i va respondre amb repressió. Però les seves costures estan trencades des d'aleshores, com ho prova el fet que en deu anys no només no han reparat l'error històric que van cometre amb l'Estatut sinó que s'han encarregat de demostrar que no tenen cap proposta pel futur del nostre país que no sigui quedar-nos en allò que eufemísticament en diuen "normalitat" per no haver-ne de dir: "és el que hi ha, i encara gràcies".

Avui sóc a Waterloo després d'uns dies extremadament difícils. Cal analitzar la situació política i posar en perspectiva la raó profunda de l'operació que va fer possible el que va ocórrer ahir. I ho faré. Però són milers de quilòmetres en molt pocs dies i moltes jornades d'una tensió difícil d'explicar, i confio que s'entengui que em calguin encara unes hores per reposar i agafar aire. Lamentablement, avui l'inefable Departament d'Interior del nostre Govern ha perpetrat una de les rodes de premsa més deplorables que recordo, i em sento obligat a fer-ne un comentari. No puc creure que la caça de bruixes que s'ha desfermat contra algunes persones concretes, simplement perquè les han vist al meu costat en moments determinats, sigui protagonitzada des d'àmbits polítics que s'omplen la boca de lluita antirepressiva. L'onada repressora que ha desfermat el conseller Elena i el comissari en cap dels Mossos és digna de Marlaska o de Zoido. He de dir que algunes coses no em sorprenen, com això que jo vaig dur un barret de palla (no en vaig portar pas cap, tampoc no he estat mai en cap maleter, i tampoc no he residit mai a Hamburg: coses que s'inventen en els atestats policials i tenen sempre allò de la "presumpció de veracitat") Em sap molt de greu per les persones que estan reben la ira d'uns responsables polítics i policials que saben que no han estat gens a l'alçada del moment. La reben perquè el conseller i el comissari en cap han tingut una rebequeria en veure que l'espantós, incomprensible i a voltes delirant dispositiu policial no l'ha entès ningú i només ha servit per molestar els ciutadans. I per gastar inútilment diners públics, que farien més servei combatent la delinqüència i el crim organitzat que no pas perseguint polítics que no tenen ni una sola condemna i castigant agents dels Mossos d'Esquadra pel seu compromís cívic, i no pas perquè hagin comès cap delicte. Ja vaig dir que no he tingut mai la voluntat d'entregar-me voluntàriament ni de facilitar la meva detenció perquè em sembla inacceptable que se m'estigui perseguint per raons polítiques i que, al damunt, no s'estigui aplicant la llei d'amnistia. Entenc les raons per les quals el Tribunal Suprem té l'obsessió per tenir-me a les seves mans però ni l'operatiu ni la reacció dels comandaments polítics i policials dels Mossos és comprensible ni acceptable. Als Mossos no se'ls ha de demanar lleialtats a idees i narratives polítiques. Això ho fan els espanyols amb la seva Policia i la Guàrdia Civil. Aquí hem defensat sempre un model policial propi i de caràcter nacional, que se'l creuen molts agents que tenen vocació de servei públic. Com a president, em sento molt orgullós del paper dels Mossos d'Esquadra en la gestió dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i de la forma com els comandaments van saber entomar una crisi en què també havien de competir amb altres cossos policials. I tothom sap que el Major Trapero no era precisament de la corda política del Govern. Però aleshores va actuar amb una gran responsabilitat i un gran sentit de la institució, que és el que sí li podíem exigir el conseller Forn i jo mateix com a responsables polítics. I quan es va decidir muntar una operació Gàbia va ser perquè calia atrapar uns terroristes que acabaven de perpetrar una massacre a la Rambla. Uns terroristes. Gent que acabava d'assassinar indiscriminadament. No un responsable polític que té una ordre de detenció que tota Europa ha rebutjat i que, per descomptat, no ha matat ningú. Quantes ordres de detenció hi ha en aquests moments vigents contra lladres, violadors, narcotraficants i assassins? I quants dispositius com el d'ahir s'estan muntant? No els cau la cara de vergonya? La degradació a què els compareixents de la roda de premsa d'avui han arrossegat el cos de Mossos d'Esquadra serà molt difícil de revertir. La via cap a la seva espanyolització (principalment en el sentit de model policial) va començar amb un tripartit i culminarà amb un govern que el mateix tripartit ha fet possible. I una consideració final. Si el conseller Elena i el departament d'Interior haguessin complert amb la llei i m'haguessin donat l'escorta que em pertoca, haurien sabut en tot moment quin era el meu recorregut per Barcelona i per Catalunya. No els hauria calgut la delirant operació d'ahir, que formarà part per sempre més de la seva biografia pública. I no pas com un mèrit precisament.

El President Puigdemont m'ha demanat que us notifiqui que està sa, estalvi i, sobretot, LLIURE. Bona nit.

Encara confio en que les bases d’ERC es rebelin contra una cúpula elitista i un pacte enverinat que, en el molt improbable cas que es cumpleixi (per experiència i com a jurista diria que gairebé impossible) donarà més recursos al Sr Illa per implementar el projecte assimilacionista per normalitzar que Lleida sigui “Lérida”.

Erc s'aILLA

🍝 by James Gerde

Comparteixo l'alegria pel fet que tanta gent acusada i perseguida injustament en una causa delirant pugui recuperar, des d'ahir, una part de la vida i la normalitat robades. Una alegria sense matisos. Tanmateix, en voldria fer alguns comentaris. 1. Em resulta sorprenent que un magistrat de l'experiència i la malla llet de García Castellón hagi comès un error tan estúpid. De debò que en la causa amb què volia coronar una llarga vida al servei de l'Estat, ha pogut badar tant? 2. L'error, en tot cas, era conegut des de feia temps i tanmateix hi han persistit. Aquí hi ha la clau per entendre-ho millor. Era i és un cas de lawfare de manual. Sabien que l'acusació de terrorisme era delirant, però això els importava poc, i menys si eren ells els qui tenien el ressort per poder-ho descarrilar quan els convingués. 3. Buscaven el que de fet ja han aconseguit, i quan la causa ja no donava més de si i estava condemnada al fracàs, l'han llançada a la paperera. Ells. No la llei d'amnistia, contra la qual estan en peu de guerra i en actitud de rebel·lia. Buscaven empastifar durant anys, intimidar persones clau, embrutar la narrativa sobre l'independentisme i tots nosaltres. Del moviment que fascinava per la seva capacitat de mobilització i civisme calia passar al moviment que feia por. I sobre la por es pot fer política, com bé demostra la ultradreta a la qual pertany La Toga Nostra. 4. L'atac a la reputació i el patiment que ha representat tot això per a moltes persones i llurs famílies no el reverteix ningú. I es pot tornar a produir, que quedi clar. Perquè el suposat error formal no els dissuadeix de continuar empastifant i mantenint les sospites sobre les quals han estat construint aquesta causa. 5. Espanya no és un Estat de Dret des del moment que hi ha jutges que porten anys instruint una causa il·legalment (sabent-ho, per cert), que decideixen no aplicar una llei del Parlament perquè no els agrada i que omplen les seves resolucions judicials amb un munt de consideracions (i desconsideracions) polítiques. La inseguretat jurídica i la imprevisibilitat en l'aplicació de normes que són ben clares són pròpies d'altres règims, no d'una democràcia europea on hauria d'existir la separació de poders i la justícia hauria de ser políticament imparcial. Fins i tot si al davant hi té els qui considera "enemics de la pàtria". En un estat de dret, la justícia no pot ser patriòtica. 6. I, finalment, i com sempre hem dit: la llei d'amnistia acaba amb una determinada repressió, la generada per la querella del fiscal general de l'estat l'any 2017 que dona peu a una causa general contra l'independentisme. Però no acaba amb la repressió estructural amb què Espanya es relaciona en el conflicte amb Catalunya.

La desfeta d’ERC és tan greu que la dimissió de @perearagones és insuficient. Atès que la brillant estratègia d’”eixamplar la base” ha fet perdre la majoria independentista, tots els intel·lectuals i ideòlegs del partit haurien de buscar-se feina servint copes al Hard Rock.

El 12M va de nosaltres, va del que Catalunya necessita. I ho farem junts. Amb tu i per a tothom. #PuigdemontPresident

@perearagones Fem un debat, Pere? Ripoll, dijous 18 a les 10 del dematí? Com ho tens?

@perearagones i torni.. Ets curt o t'ho fas? Mira, crec que el President no ha de fer cap debat amb un personatge com tu. No li arribes ni a la sola de la sabata. Ho has demostrat com a president i com a persona. El pitjor govern de la història finalitza i la teva mort política arriba en breu

@aalbeert Gràcies @perearagones per ajudar en la campanya del MHP Puigdemont! Avera si els vostres votants comensen a adonar-se de la baixesa moral que teniu.

El president que va declarar la independència i va estendre la mà per negociar, que ha passat 6 anys d'exili, torna per rematar la feina. Catalanets: Ai és que no me'n fio Ai, és que ha criticat la gestió del meu partidet. Ai, és que estic muntant un xiringuito. Va, coll****!!

El parlament d’avui del President Carles Puigdemont és el parlament d’un Estadista de primeríssim nivell mundial… feia molt temps que no vèiem res semblant per aquestes llars… brutaal @KRLS

🔴🔴🔴 🔻🔻🔻🔻🔻 "Sigui l'ANC o qualsevol altra entitat o grup qui lideri aquesta candidatura, ha de fer tot el possible per convertir-se en el malson del processisme institucional" @carolina__frias elmon.cat/opinio/llista-…

⬛️⬜️"L'Assemblea es presentarà a les eleccions". Fals ❌ ✅ Si els socis ho validen, l'Assemblea impulsarà la constitució d'una agrupació d'electors, independent de l'entitat, a les pròximes eleccions. Tens tota la informació a llistacivicaxlaindependencia.cat

Les raons per les quals @JuntsXCat ha votat en contra de la llei d’amnistia que avui s’ha vist al Congrés dels Diputats han estat molt ben exposades per la nostra portaveu, @miriamnoguerasM. No podíem donar el nostre suport a un projecte de llei que té mancances importants que no s’han volgut corregir; d’haver comptat amb el nostre vot favorable hauria invalidat el compromís amb una amnistia integral, completa, sense exclusions. Un compromís que vam acordar per a la investidura del president @sanchezcastejon D’entrada vull que quedi clar que valorem els esforços fets pel PSOE i Sumar en defensar una llei d’amnistia en un context hostil, de violència verbal i a vegades física; en un clima enrarit i excitat pels perdedors de la investidura, amb formes que si les haguessin adoptat ciutadans catalans (o bascos) els haurien portat davant de la justícia amb acusacions delirants. No és res del que no ens puguem fer càrrec, perquè aquesta violència, agressivitat i assetjament el patim els catalans col·lectivament com a poble, i alguns polítics en particular d’una forma molt acarnissada. La llei hauria estat molt útil en un context de normalitat democràtica, en un país de justícia imparcial. En aquest sentit, el text inicial va anar millorant. Però aquests esforços s’han quedat a mitges, potser com a conseqüència d’aquest clima irrespirable —sobretot en aquest forat negre per a la democràcia que és el Sistema Madrid— o potser per febleses internes del partit. Sigui com sigui, el que avui s’havia de votar després del rebuig a les nostres esmenes no era la llei d’amnistia que ens va portar a votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez. No era l’amnistia que havia d’expulsar el factor repressió que enrareix la conversa política entre Espanya i Catalunya. Era una condició indispensable per poder treballar. Certament, en la cultura picaresca espanyola, a tota llei li escau la seva trampa. Aquesta no n’hauria estat l’excepció, fins i tot si s’hagués aprovat amb les nostres esmenes. Però si estem d’acord a identificar algunes de les trampes que ens esta parant —que hi estem—, no em sé explicar per quina raó es neguen a desactivar-les i fer més difícil el propòsit dels colpistes de la toga. Que no és cap altre que el de subtilment subvertir la legalitat constitucional per substituir-la per la legalitat togada. No tinc cap confiança en un sistema judicial que permet aital vulneració de drets fonamentals, reiterada durant més de sis anys, cada dia, a pràcticament cada acte i decisió que ens concerneix, amb una impunitat absoluta. Hi ha jutges que instrueixen causes nostres que han participat en actes públics per blasmar la llei d’amnistia, i no poden ser recusats. Hi ha jutges que decideixen investigar-me per terrorisme just el dia que havíem de fer públic l’acord amb el PSOE, després de quatre anys de passivitat, i ningú del Poder Judicial s’immuta. Hi ha jutges que reobren casos arxivats amb delirants trames que només viuen en els informes de la policia patriòtica, just el dia abans que el Congrés dels Diputats tracti la llei d’amnistia. I que concedeixen entrevistes a mitjans per explicar detalls del sumari que instrueixen. Però tampoc ningú no sembla inquietar-se per aquesta concatenació de coincidències, que fa envermellir els professionals del dret europeu als quals ho he explicat. Hem començat a veure informacions alarmants sobre la podridura de les entranyes de l’Estat, durant el govern del PP, i tinc la impressió que només és la punta de l’iceberg; un sistema judicial on jutges, fiscals, policies, periodistes es conxorxen per subvertir la democràcia, mentre el fiscal general de torn sempre mira cap a un altre cantó. I volen que confiem que aquests jutges i fiscals conxorxats ens impartiran justícia? Que pensen que no els coneixem? Només hi ha una manera de frenar la seva pulsió patriotera: fer una llei més sòlida, sense tantes escletxes. És el que hem intentat totes aquestes setmanes, fins al final; ningú no podrà dir que no hem tingut voluntat d’arribar a un acord. Però no l’hem assolit. Tenim uns dies de refer el consens inicial, del qual no dubto, que l’amnistia ha d’incloure tothom perseguit per aquesta maquinària de trinxar drets fonamentals en què s’ha convertit —per als catalans independentistes— la judicatura espanyola. Veurem si en som capaços. Però nosaltres no ens mourem del compromís d’incloure tothom.

Es fa així.

Jordi Cabré @jordicabre

3 years ago

Controlar el territori.

65 509 1K 82K 6

Iniciem un camí incert i ple de dificultats; ho sabem i no ens enganyem. Avui no va d'aixecar expectatives sinó d'explicar la potencialitat i el recorregut del marc de què ens hem dotat: una etapa de negociació inèdita que hem de saber explorar i explotar, en la qual no ens hem fixat cap altre límit que la voluntat del poble de Catalunya, expressada a través de la institució que legítimament el representa, que és el Parlament. Ningú més que el Parlament no pot representar el poble de Catalunya. És per això que hem fet constar a l'acord la legitimitat del referèndum de l'#1oct i la declaració d'independència del #27oct, perquè són decisions preses en nom del poble de Catalunya pels seus legítims representants. En cap democràcia això no és mai un delicte, contràriament al que sosté l'Estat espanyol. Per això l'acord conté la llei d'amnistia, amb la voluntat compartida de no deixar fora ningú que hagi patit persecució, de la forma que sigui -penal, econòmica, administrativa--, per la mera contribució al procés d'independència de Catalunya. És una manera de retornar a la política allò que és de la política. El conflicte que volem contribuir a resoldre no ve de la reacció repressora de l'Estat arran de l'octubre del 2017, de la sentència contra l’Estatut, del dèficit fiscal insostenible, de la persecució del català o de l’afusellament del president Companys, sinó dels Decrets de Nova Planta de la monarquia espanyola que aboleixen les Constitucions i les Institucions seculars de Catalunya i liquiden la sobirania històrica que teníem. La persecució de la nostra llengua, de la nostra cultura i de les nostres institucions és, a partir d'aquest acord, un relat compartit. Sempre he reclamat que qualsevol negociació amb l'Estat espanyol compti amb un mecanisme independent internacional de verificació i seguiment dels acords. Aquest mecanisme, que forma part de l'acord signat entre PSOE i Junts, ja s’ha definit i concretat els seus integrants, i es reunirà abans d'acabar aquest mes de novembre. Per a l'assoliment dels acords s'han convingut els dos grans àmbits de negociació simultanis que vam proposar a la conferència del 5 de setembre: 1) Superar els dèficits i Iimitacions de l'autogovern. 2) Reconeixement nacional de Catalunya. La llista dels dos àmbits és inevitablement llarga, perquè els dèficits, les limitacions i la necessitat de reconeixement nacional s'acumulen des de moltíssimes dècades. El Parlament de Catalunya té aprovades moltes propostes en els dos àmbits, que han de guiar els acords a assolir. Des del pacte fiscal al referèndum d'autodeterminació; des del traspàs de rodalies -el de veritat i no el que es queda a mitges- a la gestió de la immigració; des de la gestió dels aeroports i ports fins a les competicions esportives internacionals; des de la hisenda pròpia a la política exterior. I de tot això n'hem de parlar, i en parlarem tal com recull l'acord d'avui. Del referèndum d'autodeterminació i del pacte fiscal, sí. No ens refiem de les promeses, anirem acord a acord. Sense el seu compliment, que han de ser irreversibles, la legislatura no té recorregut. El “A cambio de nada” ha anat a la paperera de la història. Per arribar fins aquí no hem hagut de girar full, ni assumir que haguem comès cap delicte. No ens ha calgut demanar perdó. Mantenim la posició, i és des d'aquesta posició que ens comprometem a un procés de negociació (no pas de mer diàleg) amb tot el que això representa, i no ens hem fixat cap altra límit que la voluntat del poble de Catalunya.